Ferran Beltran: “La JMJ m’ha ajudat a veure que no estic sol”
Quan em van proposar de participar a la JMJ, ho vaig tenir clar des del començament: hi volia anar. Però, a mesura que anaven passant les setmanes, anava perdent les ganes i la il·lusió. No va ser fins a la missa d’enviament, un mes abans, on vaig veure les ganes que tothom tenia i aleshores vaig adonar-me de la importància d’aquell esdeveniment, que seria una experiència única i irrepetible; i així va ser. Recordo la setmana abans de marxar que totes les persones de la Parròquia de Montblanc em demanaven si podien venir, els vaig dir que físicament no, però sí a través de la pregària.
Quan vam arribar, després d’hores d’avió i d’autocar, vaig veure les ganes que tenien els companys de Catalunya i em vaig dir: “Gaudeix!” Em va sorprendre molt la bona acollida de les famílies i la seva hospitalitat. El primer dia ja tocava una gran i impactant visita: els camps de concentració d’Auschwitz. Només entrar al segon camp, em vaig començar a separar del grup. Notava una respiració estranya i dificultosa, l’estòmac se’m va regirar davant d’aquella crueltat dels forns cremadors, cambres de gas, cel·les… El silenci era present a tot el camp. Un silenci que només es trencava per les passes dels pelegrins. Vaig pensar que a partir d’aquell moment, després de veure aquella barbàrie, un dels motius de la meva fe també seria per evitar aquestes tragèdies i per pregar per les persones innocents que van morir i pel patiment de les seves famílies. Els dies anaven passant i l’arribada del Papa s’apropava. Nosaltres ens preparàvem i també teixíem una molt bona relació amb tot el grup.
Em van impactar molt les paraules del Papa en el seu discurs de benvinguda on ens transmetia la seva preocupació cap a aquells joves que “perden les seves il·lusions amb venedors de fum.” En aquell moment vaig pensar en aquells dies que algú em va dir que Déu no existia i m’ho vaig arribar a plantejar, per sort no ho va aconseguir. Com em va dir una persona: “La fe en Jesús és la que ha fet que jo sigui així” per tant, va ser la meva fe en Jesús la que va aturar aquell venedor de fum.
A la meva parròquia som pocs joves, tot i tractar-se d’un poble bastant gran. Quan vaig a missa, sovint em desanimo al veure que hi ha poca gent o molta gent gran, però anar a la JMJ m’ha ajudat a veure que no estic sol. Per tant em sento meves les paraules del Papa que deien: “Si tu caus tens sempre una mà que t’ajuda a aixecar-te. Aquesta mà és la de Déu.” Va ser Déu qui em va ajudar a aixecar-me.
Per tant, la Jornada Mundial de la Joventut m’ha ajudat a enfortir la meva fe al veure tants milions de joves d’arreu del món junts units per la misericòrdia de Déu. També he teixit una gran amistat amb persones de la meva arxidiòcesi.
Dono gràcies a Déu i a totes les persones, sobretot al meu rector, Mn. Simó Gras i la meva família, que han fet possible que visqui aquesta experiència inoblidable.