Bernat Vellvè: “No heu de ser joves jubilats, ens va dir el Papa”
El que mai s’ha de fer quan et demanen d’escriure el testimoni sobre una determinada experiència és deixar-ho per l’últim moment. És a dir, com més aviat retornes d’aquesta sensació d’haver-la viscut en la teva màxima plenitud i de viure-la a la teva manera i de forma subjectiva, ràpidament has de bolcar tots aquests sentiments que són a flor de pell, latents per tal de transmetre’ls, en aquest cas de manera escrita, a les altres persones que llegiran aquest testimoni. I aquestes paraules vénen donades a conseqüència de la Jornada Mundial de la Joventut celebrada a Cracòvia del 28 al 31 de juliol del 206 (comptant només els dies propis de la JMJ).
I abans de continuar amb el testimoni, vull dir que m’ha agradat escriure aquest paràgraf ja que, encara que ho escrigui un mes després d’haver viscut per primera vegada aquesta experiència, voldria que us fixéssiu en la magnitud que van tenir les paraules del Papa Francesc i de la mateixa experiència per tal que pugui deixar plasmat, com ja he dit abans, un mes després, el que va arribar a suposar aquest pelegrinatge amb els altres companys de la parròquia i de les altres diòcesis de Catalunya i les Balears.
Doncs bé, la mentalitat que teníem nosaltres, els joves de la parròquia de Sant Joan Baptista del Catllar, era de dimensions desconeguda, ja que per tots nosaltres era la primera vegada que vivíem una JMJ. I encara que la sensació que es va anar forjant dins nostre i fins al final va ser i segueix essent molt subjectiva, el fil conductor de tots aquells dies i el fet de ser conscients d’on veníem, no va ser tan diferent.
“No heu de ser joves jubilats, o joves que ni tan sols han conegut la joventut i s’han jubilat abans d’hora. Us heu d’aixecar del sofà, perquè un sofà no es mou de lloc, i sobretot aneu i pregunteu a les persones que segurament us estimen més i que sempre estaran disposades a escoltar-vos i a ser escoltats. Els vostres avis”. Aquest és, segurament, un dels missatges més importants que Francesc I ens podia donar, sense oblidar-nos de l’agent de misericòrdia que comportaven aquells dies, ja que enguany és l’Any de la Misericòrdia. Una misericòrdia que, a través de l’experiència viscuda, havíem de transmetre a tots aquells familiars, amics i coneguts. L’objectiu de tot això, era, sens dubte, que no ens ho havíem de quedar per nosaltres, sinó que ho havíem de treure, d’explicar-ho i expandir-ho tot.
Però suposo que per tal de poder transmetre una experiència com aquesta, has de tenir i mantenir un bon record de l’estança i dels dies que vas passar allà. Aquesta era la feina de tots els polonesos i poloneses, fer-nos sentir com a casa. I la veritat és que ho van aconseguir, ja que l’hospitalitat i les ganes de rebre algú que havia vingut al seu país expressament per impregnar-se de misericòrdia amb els seus, va ser increïble. Les famílies d’acollida, els serveis públics (sobretot el transport amb autobusos) i tots aquells aspectes i anècdotes personals que podien anar més enllài que estiguessin a les mans de Polònia, no van suposar pes un impediment, tot al contrari, la filosofia d’aquells dies es va convertir i es va centrar en els joves, els joves i res més que els joves per sentir-nos, realment i comja he dit abans, com a casa, lloc de sortida i d’arribada. Però de ben segur que no essent les mateixes persones, per poc que ens haguéssim deixat obrir el cor a la resta de joves que com nosaltres, també van obrir els seus.
Bernat Vellvè Blanch
Jove de la Parròquia de Sant Joan Baptista del Catllar